S' ha de fer servir una paraula o un enunciat molt breu; amb ell es determina de què tracta el text.Consisteix a redactar un paràgraf breu amb les idees principals del text, fent servir les teves paraules. Es fa en tercera persona, objectivament, sense incloure opinions personals. Ha de ser clar,breu , evitar detalls irrellevants, exemples del text o idees secundàries. No es pot usar l'etc. La redacció del tema sol expressar-se amb un substantiu abstracte acompanyat de complements o d' una breu oració. Ha de respondre a la pregunta: De què tracta el text?. Consisteix a determinar les part del text en relació amb el seu contingut. Es refereix a les preguntes mitjançant les quals hem de donar, redactant, la nostra opinió sobre algun aspecte del contingut del text.
La llengua catalana prové de l’evolució del llatí vulgar que parlaven els colonitzadors romans el segle III aC. Després de la caiguda de l’imperi Romà d’Occident, al segle V, el llatí comença la seva diversificació. Entre els segles VII i VIII tenen lloc els canvis més profunds en el pas del llatí al català i en el segle IX (Concili de Tours) es pot afirmar que ja es parla català.
La sociolingüística estudia l'ús que els parlants fan d'una llengua i analitza les relacions que hi ha entre les llengües i el medi: la diversitat de l'ús lingüístic, els fenòmens de contacte entre llengües i els processos de canvi. Mentre que la lingüística es preocupa per l'estructura interna de la llengua, de la llengua com a codi, la sociolingüística s'interessa per l'ús que en fan els parlants. La sociolingüística va néixer als EUA cap al 1950 i va triomfar des d'un bon començament en territoris en què hi ha llengües en contacte, com Bèlgica, el Quebec (àrea francòfona de Canadà) o Catalunya.
La representació escrita d’una llengua es caracteritza, entre altres factors, per l’arbitrarietat. Efectivament, la manera com traslladem al registre escrit cada un dels sons del discurs oral és una convenció que, pel fet de ser-ho, és arbitrària. Aquesta arbitrarietat, però, recolza sobre una convenció versemblant i sistemàtica. D’una banda, l’ortografia, per a ser versemblant, a més de correspondre a una decisió àmpliament acceptada, ha de ser assumida i difosa per la majoria dels organismes i col·lectius que cooperen en la construcció de la llengua. De l’altra, per a ser sistemàtica, ha de gestionar adequadament la solució a fenòmens d’una mateixa naturalesa, és a dir, no ha d’admetre variants per a la representació d’un mateix fenomen en unes mateixes circumstàncies. Cal reconèixer que aquesta segona condició duu a una solució òptima quan la representació d’un fenomen es pot expressar per mitjà d’una norma clara i unívoca, sense ambigüitats ni excepcions, per bé que aquesta situació s’esdevé rarament. La unificació ortogràfica és un factor imprescindible per al reconeixement d’una llengua com a llengua de cultura. Les normes ortogràfiques se centren en la varietat comuna o estàndard contemporània i solen defugir la variació. La transcripció de textos col·loquials, dialectals o històrics recorre a algunes convencions complementàries més específiques, però l’ortografia general evita la variació, perquè la representació escrita de la llengua és la base de la seguretat i de la intercomprensió de tots els usuaris i el reflex de la unitat de l’idioma. En contrast amb l’ortografia, en la codificació de la morfologia i la sintaxi, i més encara en la del lèxic, la variació és necessària per a poder adaptar el discurs a cada situació comunicativa, ja sigui per a conferir-li versemblança territorial o per a adequar-s’hi des del punt de vista funcional. De fet, el discurs (és a dir, l’expressió estructurada en termes de sintaxi, lèxic, morfologia i fonologia si es tracta de discurs oral) no solament admet sinó que requereix la variació; en canvi, la representació de la llengua a través de l’ortografia requereix unitat, univocitat, absència de variació, sempre que es tracti de resoldre un mateix fenomen. En aquest factor rau la cohesió interna de la representació d’una llengua en tot el seu territori i per a tots els seus usuaris. Ras i curt: la unitat de la llengua